23 DE JULIOL DE 2008

Avuí ha sigut el dia, avuí ha sigut el día que he presentat el meu projecte fí de carrera, la tesi com diuen els italians, i el día que definitivament he acabat, e MI SONO LAUREATA!!!

Pot ser feia molt de temps que esperava que arribara aquest moment, i ara que ha arribat pense, i ara que? És un estat d’insertesa, un estat de desubicació, i possiblement perquè realment encara no soc conscient que ha arribat el día.

Possiblement aquesta siga la meva última entrada, ja que hem queda una escasa semana en Roma, i en pocs minuts arriba Mirva per passar aquest últims dies de la meva estància en la ciutat.

També aquests últims dies seran els últims que vore la VIA BARTOLOMEO COLLEONI, la PRESNESTINA, seran els últims que aniré al Supercarni, al Todys, al Acqua&Sapone, al frutero de confiança i al paqui de confianza, seran els últims dies que saborejare l’esplendit transport de Roma, serà l’ultim més que comprare l’abonament, seran els últims dies que hem despertaré de matí i dire BUON GIORNO, perquè aquestes petites vacances han arribat ja quasi al seu punt i final.

Allò que uns mesos arrere esperava viure, ha desaparegut com l’espuma, i ara te n’adones de la velocitat i la fugacitat del temps, i te n’adones que en tot arreu pots trobar gent meravellosa.

Ja no tornaré a vore la genteta esta, Cova, Alberto, Ibon, Alex, Marta, Paulina, Cristian, tampoc a la gent del pis, a Sara, a Rachela, a Martina, tampoc als italianets com Domenico, Paolo, Giuseppe,…a Majo sí, bé, doncs sí, podem dir que açò ha acabat i que podem possar un punt i apart a aquesta historia, perquè encara que semble utòpic espere tornar a vore'ls gent algun día per Espanya, per Italia o en la Xina.

O DIOOOOOOOOOOO!!!

L’esglesia pensa que la societat és idiota? doncs resulta que SÍ.

Quan llegeixes titulars tipo “El papa pide perdón a su llegada a Australia por los abusos sexuales” o “El papa desea “reconciliar” a la iglesia católica con las víctimas de los abusos sexuales”, se’t posa la pell de gallina, t’horroritzes i penses, existeix alguna manera en el món de perdonar aquests fets? de veritat la societat és tan ignorant? o és que l’esglèsia cada dia més s’alimenta de la seua propia hipocresia?

El més trist de tota aquesta història es que hi ha moltíssima gent que continua creient i tenint fe amb l’institució més falsa, mentidera i tercermundista que existeix, l’ESGLÈSIA!!!

Bé doncs, amb aquesta opinió i aquest “malcuerpo” que se’t queda en veure aquestes noticies en el periòdic, continue amb la meva feina, pensant que part de la societat va enrrere en lloc d’anar avant, i amb l’esperança que algún dia part d’aquesta societat siga minoritaria, minoritaríssima.

HOGAR DULCE HOGAR

Quin plaer sentir de nou l’olor de la roba llavada en casa, dels llençols frescs, de l’olor i el sabor de paella, de fideuà, d’arròs al forn, de coques escaldaes….sentir de nou l’olor fresc dels tarongers, respirar de nou aire pur, despertar de mati, asomar-te a la finestra i veure a un costat el mar, a l’altre montanyes i davant de tu la picina, com si fos un cristall, despertar de mati i sentir l’olor del café de casa i del pa torrat de casa…sí, a vegades has d’estar lluny per a valorar allò teu, per a valorar i per a donar-li la importància que és mereix.

He tornat a vore als meus, a la familia, a la nebodeta més guapa de les nebodetes que puguen existir, Enma, als amics de Pego i de l’universitat, i aquests dies en casa m’han servit per a adonar-me’n què encara que m’agrade viatjar i coneixer i viure coses noves, el meu lloc el tinc allí, el lloc que hem fa sentir realment bé és aquell, i que per molt lluny que estiga sempre tornaré, perquè és el que hem dona el calor necessari i l’ambient necessari.

Gracietes per els dies viscuts entre Pego i València, gracietes per fer-me sentir tant bé entre vosaltres, i per veure que res ha canviat i que tot continua en el seu lloc.

ESCAPADES

Abans que res, agraïr a aquells que s’han preocupat per mi quan han llegit la meva trista i melancòlica anterior entrada. Tots tenim mals moments, tots tenim moment ens els quals ens sentim baixos de moral, i jo últimament els he tingut.

Hem considere una persona alegre, que poques vegades està trista, que intenta afrontar els mals moments, les males situacions positivament, per complicades que resulten, però tots tenim un fons i ningú és de pedra. Ara ja hem senc millor. Gracietes a tots i totes.

Sempre han dit que les escapades ajuden a cambiar els mals moments, ajuden a oblidar allò dolent, allò que no et fa sentir bé, és cert.

Aquestes dues últimes setmanes he apurat molt el temps viatjant, dos viatges completíssims. El primer destí va ser Berlín, viatge meravellós el qual m’ha ajudat a retrobar-me de nou amb mi mateix, amb els meus, m’ha ajudat a sentir-me de nou bé, a sentir-me de nou JO. El segón viatge a Sicília, també un vitge requetecomplet que entre altres coses m’ha ajudat a trobar-me amb els altres.

Vam visitar Berlín amb bicicleta, cosa que va millorar molt el recorregut, un viateg al qual no se li pot demanar més, cultura, natura, festa, deport...vam tenir temps de visitar moltes coses, monuments històrics, racons verds i fins i tot un poble vicino a Berlin...sobretot agraïr de nou als dos petardets la gran acollida que ens van donar. Bueno el recorregut per la ciutat ja l’ha contat Julian, així que, podeu fer un accés directe al seu blog, jejejeje!!! gracietes Juli per ahorrar-me paraules.

Sicília tampoc ens ha fallat, això sí, moooooooooooooltíssima calor, i també dir que el viatge va començar i va acabar un poc mal.

Només arribem a Catania, agafem un bus que ens du a l’alberg, i com que som españols, l’agafem sense comprar el tiquet, amb tanta mala sort que els revisors ens pillen, i ens diuen que hem de pagar 60€ per testa, i clar, com que som españols li diem “tu estas filipat o que? Açò no és just i no anem a pagar eixos diners, som turistes i acabem d’arribar”, al final un dels revisors ens fa el gran favor de rebaixar-nos la multa, 120€ en total, i no se com, com que som españols, finalment aconseguim no pagar res. A tot això, Cristian l’alemà filipant de la situació, pensant què allò més just era pagar la multa, o sea se, 60€ per testa, amb tota la raó del món, i nosaltres fent-li comprendre que estem en italia no en alemanai i que som españols i no alemans, que no paguem una multa només per què si, i que els revisors volien fer l’agost amb nosaltres. Bé, tot i així no ho va arribar a entendre.

L’altra va estar quan arribem a l’aeroport per a agafar el vol de tornada a Roma. Després de dies de caminar molt, de soportar molt de calor i més cansats que una burra, quan arribem a l’aeroport a les 8 de la vesprà, ens donen la meravellosa noticia de que el vol ve en retard i que en lloc d’eixir a les 9,45 ixirà a les 11,45, la qual cosa significava que quan arribarem a Roma no hi haurien trens per a arribar a casa ni bus, així que no hi havia altre remei que agafar un taxi per a 6, tot això sense deixar de banda la historieta amb el taxista.

Deixant a banda aquests dos fets puntuals ho hem passat molt bé. Hem visitat raconets de Sicilia molt bonics, incluint les platges, les esglèsies...i ens hem fet morenets. Hem visitat Catania, Taormina, Siracusa i Noto, hem vist a Espanya passar a semifinals, hem tingut molts bons moments de platja, d’alberg, d’hostal, ens hem rist molt, ens hem conegut un poc més, hem compartit estonetes...en resum, hem aprofitat motl el temps.

Sabato sera parto a Espanya, finito già il tempo libero, comincia il lavoro serio. A dopo e tanti baci a tutti.

ELS PAPIS

Gràcieeeeeeeeeees per vindre, necessitava vore-vos, necessitava estar amb vosaltre.

Van estar en Roma la primera setmana de Juny, del 5 al 8, quatre meravellosos dies amb la seva companyia, que hem va servir per carregar les piles, i retrobar-me amb l’ambient familiar.

Tot i que ja havien estat en Roma fa 5 anys, vam fer un gran giro, vam acabar molt cansats, rebentats, però és normal, Roma és molt gran i sense adonar-te’n camines moltíssim. Bé, tot i això vaig ser molt feliç de tornar-los a vore i de tindre’ls aprop.

Vos ESTIME!!!

PLORAR EN SILENCI

Plorar en silenci és plorar quan no et sent ningú, o quan creus que no et sent ningú. És plorar quan se’t fa la gola estreta, quan se’t fa un nuc, quan sents que la gola no et dixa respirar. És com sentir quan no se sent res. És com quan el silenci i la soletat son la millor companyia. Contradiccions que a la volta donen sentit als fets.

Sempre he pensat que la vida està feta de moments, que està plena dels petits detalls, els petits fets que omplin el dia a dia, i que dia a dia has de saber trobar aquests petits moment i disfrutar-los al màxim. Però de la mateixa manera, també pense i a vegades te n’adones què, els petits detalls poden derrumbar el dia en un petit instant.

Així de sencill o de complicat pot resultar el dia a dia, tot depén de la fortalesa de cadascú, d’allò que l’envolta o d’allò que no l’envolta, d’allò que té tant lluny i que tan li ompli i a la volta tan li falta cada dia, cada instant, del que reb o del que no reb...de tantes coses que al cap i a la fí et fa donar un equilibri i una importància a allò que verdarement és important, i restar-li-la a allò que no merex tenir-la.

COSETES

Fa temps que no passe per aquestes pàgines, vamos, que fa temps que no escric. Quan és pot no t’abellix o simplement preferixes fer una altra cosa, i quan t’abellix no es pot. Bé, la història de sempre.

En aquest temps recalque algunes cosetes. He fet dos viatges “relámpago”, un a Siena i l’altre a Nápoles (Pompeia), els dos plens d’intensitat, sobretot per el poc temps del que disposava.

També hem rebut la visita de Isa i Àngel. Xiquets, gracietes per la vostra presència, i sobretot gracietes per aquella pizza que tant es va fer de rogar. Com sempre dic, recordar i refrescar la memoria, per a saber que la gent continua estant ahí, sempre t’ompli el cor.

EN CASA

Aquesta entrada deuria apareixer abans de l’altra, però...

Vaig estar en casa fa casi un meset (del 11 d’Abril al 24), el temps cada vegada s’accelera més.

El motiu principal de la visita, i el motiu per el qual vaig adelantar el vol a casa, va ser per què volia coneixer a la meua PRECIOSA NEBODETA, i a més per què tenia ganetes de vore a tota la gent.

Retrobar-te amb els teus sempre és un plaer. És un plaer sentir-te de nou allà, en casa, és un plaer sentir que la gent t’espera i s’alegra de que estigues de nou al seu costat, és un plaer sentir que tot roman en el seu lloc, allà on ho vas deixar (aquest sentiment és un poc egoista), és un plaer sentir de nou l’aire pur del poble, l’aire fresc, sense contaminació, és un plaer retrobar-te de nou amb el silenci, amb la tranquilitat de l’ambient...i és aquesta la millor manera d’adonar-te’n que, encara que siga una mica, la gent t’ESTIMA, i sobretot t’enadones que tu els ESTIMES més del que pensaves.

No obstant, després d’aquest raonament nostàlgic, quan ets lluny de casa és quan veus que aquesta és la millor m’anera d’enriquir-te personalment, és la millor manera de trobar-te amb tu matex, i és la millor manera per a aprendre i entendre que la teva cultura no és l’única existent en el món. Lluny de casa aprens a ser més pacient, aprens a valorar les coses d’una altra manera, aprens a distingir allò que és realment important del que no ho és, i per tant aprens a veure, i a viure la vida d’una altra manera.

Sempre he pensat que les oportunitats no hi ha que deixar-les mai escapar, per què possiblement no les tornes a tindre, i possiblement a mesura que et passen els anys te’n penedeixes d’haver-les deixa’t passar. Per tant, estic contenta d’haver aprofitat la meva oportunitat d’estar en Roma.

4 dies de VACANCES amb MAITE

Durant el temps que no he escrit han quedat dos dies marcats en el calendari. Un va ser el 1 de Maig, “Festa del treballador”, i l’altre el primer diumenge de Maig, “el dia de la mare”.

El dia del treballador en Roma es monta un “tinglao” de por. Per desgràcia no tot el món deixa de treballar aquest dia, i possiblement aquesta siga la cara oscura del dia, per què te n’adones què, per a que uns puguen viure bé, altres han de deixar de fer-ho.

Bé, com anava dient….en Roma, és la festa del “primo Maggio” i aquest dia en San Giovanni es reuniexen cantants i grups de cantants vinguts de tot arreu d’Italia, i com en qualsevol macroconcert, arriben cantants reconeguts i altres no tan reconeguts, però siga com siga, la festa està asegurada i San Givanni està ple “de gom a gom”, no cap ni un pèl de …. més.

El primer diumenge de Maig és el dia de la mare, i per què cal recordar-lo? per què el seu nom ja ho indica, “el dia de la MARE”. Hem posaré un poc melancòlica però, a les mares ho devem TOT. Possiblement a vegades els demostrem massa poc, i no parem de sentir allò que sempre diuen elles, “quan sigues mare (o pare) ja ho entendràs!!!”. I sí, sí fort és el vincle que uneix a un fill/a amb sa mare, més fort deu ser el que uneix a una mare amb el seu fill/a. Tot això sense deixar de banda al PARE.

Simplement volia això, recordar aquestes dades.

Aquest any les dues festes han coincidit amb el pont, podreu imaginar-vos com estava Roma! Buuuuuf! Increible.

Els 4 dies del pont Maite ha estat en Roma, una bella visita, com dirien els italians, "carina". Hem fet algun giro per Roma, però aquesta volta amb més tranquilitat, ja que ja havia vist moltes coses, però aixina i tot hem caminat moooooolt. També hem estat en Florència un dia, i com no, Florència també estava “a rebentar”, així que, no he pogut vore els jardins del Palau de Pitti que m’havia recomanat Albert, i la "Piazzale de Michelangelo" la vaig vore per equivocaió o casualitat, però a pesar del mogolló de gent ha sigut un plaer estar de nou en Florència.

Majo també ha tingut la visita de Javi (que ja és un erasmus més, jejeje) i uns amics, per tant no ens hem vist més que en l’aeroport.

Després de quatre dies vacacionals, tornem a la rutineta.

I per a que Saül no diga que escric massa, acabe ací.

OLEÍ VISITES!!!

Ja soc tiaaaaaaaaaaaaaa!!!! la perla dolça de Enma ja ha nascut, bè, ja fa dues setmanes que ha nascut però no havia tingut el temps per a escriure-ho. Com podreu imaginar és bellisima (com dirien els italians), encara que, que vaig a dir jo que soc sa tia, pos això, que és tan guapa o més del que s'esperava i que demà per fi la vore, en carne i hueso.

El temps passa, i passa molt de pressa, i te n'adones quan arriba l'hora de tornar a casa, te n'adones que han passat dos mesos com si hagueren passat dos dies, te n'adones que has d'aprofitar cada minut i cada segon que et passa per davant, per què mai più tornaras a tindre'ls. No significa açò que no vulga tornar a casa, ni mucho menos, i menys ara que he de vore a la perla dolça d'Enma, però me n'adone cada dia més que no puc desaprofitar cap moment que siga aci.

Aquest ultims dies han estat intensos, he caminat com mai en la vida, tan que pense que estic preparadissima per fer el camino de Santiago, jejejej!!

*nota1: sino pose tots els accents ni dieresis,no és per què no sapia escriure, qué també és cert, però sobretot és, per qué estic escrivint amb un teclat italià i no hem dixa posar tots els accents.

Bé pos, com anava dient. Aquests dies he tingut visites espanyoles, dues setmanes intenses però meravelloses. Primer van vindre Maite i Joan la segona setmana de pasqua, i ferem molts giros per la ciutat, visitarem tot allò més caracteristic de Roma, i com no acabarem amb els peus rebentats. Sono molto contenta de la sua stanza en Roma, anche loro sono contenti da vedermi. Dos dies després, arribaren tres amics de l'universitat, Juli, Albert i Leandre, i el dia seguent arribà la visita pegolina de Mar i Clara, aixi que tots junts ferem giro per Roma, visitant again tot allò més important de la ciutat, però jo estava encantada de fer again el giro per qué mai et canses de voreu de nou, però si es cert que el dilluns estavà rebentà de tan de caminar, però a valgut la pena.

Repetisc que han sigut dos setmanes intenses però que m'han vingut molt bé. La visita de Maite i Joan m'ha fet recordar i enriquirme de l'ambient i el calor familiar, la visita dels tres mosqueters m'ha fet refrescat totes aquelles belles estonetes en el poli, i la visita pegolina m'ha aportat també el calor familiar del poble, aquell lèxic pegoli que començava a oblidar, frases i paraules tan celebres com: "olei tu mare el billet", "l'aire regolfa i l'oloreta de pixiu ix per aci", "el mecunque", "el foro està pa tombar i fer-lo nou","mai en la vida", "irò tu","tu que trobes"...i moltes més que ara no recorde però que aniré afegint a mesura que hem vinguen a la ment.

Com que no haviem caminat prou per Roma, i no haviem perdut prou hores de son, Clara, Mar i jo, vam decidir dedicar un dia a visitar Florència. Alguns pensareu que és una bona idea, però no vos pareixerà tan bona si vos dic que ens alçarem a les 5 per a agafar un tren que ixia a les 6 i que tardava 4 hores en arribar. Bé, després d'aquest llarg però entretingut viatge (jo vaig veure una peli amb l'ipod de Clara, vam pegar alguna que altra cabotà, tant que Clara el dia seguent tenia torticulis, vam riure, vam xerrar....) arribarem a Florència, alli ens esperava Albert que havia arribat el dia abans, alli ens esperava, en la cua de l'Uffizi, "sortudes" nosaltres, ja que Albert havia començat la cua a les 9 i gràcies a ell poguerem vore la colleccio de Boticelli, i després per a finalitzar el dia cultural anarem a vore "El David". Respecte a aquetes obres jo no tinc paraules, i aixo que no soc una entesa amb l'art, pero vos assegure que encara que no entengues d'art, quan et trobes davant d'aquest tipus d'obres et quedes muda, et quedes en la boca oberta, sense saber que dir, sols pots dir que és INCREIBLE i que no té NOM, no té PREU una cosa com aquestes. També vam fer un giro per la ciutat, vam vore la catedral, el ponte vechio...tot en general, i sincerament, deixant a banda el cansament, recomane visitar-la. Anote que, per a tornar a Roma agafarem un tren un poc més car però que tardava 2 hores i mitja, era inviable estar 4 hores més en el tren, pense que les 3 haguerem mort en l'intent.

Continue amb la meva mala pata italiana, ja que l'ordenador se m'ha tornat a pifiar, i pa rematar-ho del tot el boli també està en cuarentena, no me'l reconeix cap ordinador, aixi que possiblement ell també tinga un virus, espere poder recuperar algo està volta, per què sino me muero.

Bé, demà de mati torne a casa, estaré alli dos setmanes, pot ser siga massa temps i hem trenque un poc la rutina Romana, però també hem vindrà bé vore a la familia i als amics, no obstant hauré de treballar per al projecte, per què com podreu imaginar aquestes dues setmanes no he fet niente.

*nota2: penjaré fotos noves un altre dia.
*nota3: des d'ací, si voleu, feu un vol directe al blog de Julian, i continueu amb les histories romanes de la seua visita.

ALTRES PARTICULARITATS DE ROMA

Continue amb aquelles coses que hem criden l'atenció al passetjar i contemplar la bella ciutat:

1) En Roma vages per on vages, pots trobar-te una font xorrant sense parar, i no estic parlant de les fonts que hi ha per les places, no no, hem referisc a ixes fonts de les que pots beure, encara que com podreu imaginar-vos no tot el món s'atrevix a beure d'ahí, per què igual pots trobar-te un gos pixant-la com un gos bevent, però també pense que durant l'estiu, quan el calor siga extremadament agonitzant tant li farà a la gent si el gos està bevent o pixant.

2) El transport: bé, ací podria explaiar-me, però abans que res diré que per a ser una inmensa ciutat que funciona sols amb 2 línies de metro, no va tan mal.

- Això sí, el metro és rapidíssim i més freqüent, diria jo, que en València.

- Pel que fa als trams i als bus, açò és increible, pots estar 15 minuts esperant el bus i de sobte apareixen 4 junts del matex número, "Pos so collons!! repartiu-vos la faena, serà precís anar els 4 juntets? que teniu por de pedre-vos?"

- I dels bus de nit, millor no parlar-ne, ixe si que no se sap mai quan arribarà, pots estar de 1 a 40 minuts esperant-lo.

- Els conductors, tan del bus com del tram, jo pense que el carnet l'han recollit d'una tombola, si pensaveu que els de València pegaven frenaes i arrancaes, és per què no heu pujat als de Roma, vamos que ací t'has de sucjectar al "barrot" amb les dos mans, i amb les cames obertes per a no perdre l'equilibri, i aixina i tot ningú t'assegura que no caigues.

- Una cosa sí que tenen els conductors, si et veuen correr els 100 metres lliços per a pillar-lo, s'esperen, amables si que són veus.

- Ara, els del metro no eh! estos si poden tancar les portes mentre tens mig cos fora i mig cos dins millor que deixar-te fora, o que deixar-te entrar.

3) En Roma està replet de tendes on venen camises i corbates, de tots els colors i models, però replet eh! més que de Mc Donald's, i mira que també hi han molts.

4) Per Roma, pots trobar-te a moltes dones i xiques amb el bigot per depilar, es veu que ací no s'estila depilar-se el bigot.

5) També pots trobar-te a molts xics i xiques amb el cul fora, vamos que düen el pantaló tan avall que se'ls veu tot, i no és que se'ls veja el tanga o el calçotet, NO! se'ls veu el cul, i alguns estareu pensant, pos millor tot això que et trobes, i vos dic, "pos NO!", per què massa agradable no és vore una regata del cull plena de pel, vos ho asegure, i menos de matí quan dus encara la llet amb els cereals en la gola, aaaaaaaagh!!!

De moment ací queden les observacions!!!

Beseeeeeeeeeets

MÉS COSETES...

Aquest cap de setmana també ha anat molt bé. El divendres anarem amb Marco a sopar al pis d'un amic seu, i varem coneixer a més gent italiana, la qual cosa m'alegra, per què m'encanta l'idioma i m'agrada parlar-lo i amb ells podem practicar, cosa que amb els espanyols no. Després anarem a una festa reague a la facultat d'economia. La facultat estava oberta de par en par, cosa que hem va sorprendre bastant, l'edifici havia deixat de ser un lloc d'estudi i s'havia convertit en una discoteca. La veritat és que va estar bé, hem va agradar l'ambient, encara que lo del reague ja no ho varem pillar, quan arribarem allí ja estava el dj posant música.

Després de la festa anarem en busca d'un lloc on vengueren cervesa, i després de patir moooooooooooooooolt de fred el torbarem. Eixa nit no podeu imaginar-vos el fredo que fea, o el fredo que jo tenia, els meus peus pareixien pedres.

Disabte de nit també ixirem un ratet. Comentar que ixir en italia, amb els italians és sempre algo imprevisible, i mai s'ix a l'hora prevista, has de fer conter que si s'ha quedat d'estar en algun lloc a les 11 fins les 12,30 no s'arriba. El dissabte ferem botello en la plaça de San Lorenzo, la plaça estava "abarrotà", un mogollo de gent. Per cert, aquesta és la plaça fastidiosa, la plaça on hem vaig trencar la dent. Després de beure cervesa i calimotxo i de molta estona d' indesició anarem a un pub vicino on hi havia una festa.

L'entrada costava 6€, però Martina va convencer a la xica de la caixa per a que ens cobrara 3€ per persona si n'erem 10 persones i això que estava afònica que sinó jo pense que entrem sense pagar. Va resultar que la festa era una festa gay. En un principi la música no m'agradava massa per què era tecno, però tecno molt dur, després es van relaxar un poc i era més acceptable, però com tots sabeu jo ballava igualment per què tant hem fa quina música posen.

En ixir del pub ens abellia prendre un capuccino, així que agafarem el un bus nocturne i anarem en busca d'un bar o cafeteria oberta, Martina, Domenico i jo. No podeu imaginar-vos el plaer que hem va donar veure la ciutat de nit, no hi han paraules per a explicar-ho. Com podeu imaginar el bus ens va fer un giro per Roma fins que arribarem a Piramide on pararem per prendre el capuccino i el dolceto. Pasarem per el Colosseo, per San Giovanni, per Piramide... i quan tornavem a casa per el Castell de San Angelo, per San Pietro...si Roma es bella, de nit es bella a la màxima potència, vaig arribar a casa encantada d'haver elegit aquesta ciutat per fer l'erasmus, si ja estava contenta des de el dissabte per la nit encara ho estic més.

Aquesta setmaneta hem tingut la visita de la mare i de la tia de Martina, i hem fet alguna visiteta de la ciutat amb elles, encara que pobres han pillat mal oratge, la majoria de dies ha plogut. Com tota mare, ens ha cuidat de maravilla, tots els dies dinar i sopar fet, i com no hem menjat pasta la majoria de voltes, però també ens ha cuidat verdureta i tortilla amb carxofa, i tot boníssim, per què com tots sabem les mares cuinen de manera especial, igual es que siguen italianes, que espanyoles. Comentar que la seua cuina és un poc picante, però no dixa d'estar boníssima.

Com tota mare, li ha dut a Martina un cabaç de menjar, jo no se com han pogut dur tot això en el bus, mil pots de conserva, dolcets, pasta...una cosa per demés, dos o tres bolses de deport plenes de menjar.

Una altra cosa que contar; el divendres va vindre un retor a beneir la casa "Benedizione pasquale", un moment que no esperava viure mai.

Nosaltres, les del pis no voliem obrir-li, però la mare de Martina la va convencer per a que obrira, pareixia que a la dona li fera comboy.

Imagineu-se la situació; la mare de Martina, sa tia, ella, Rachela, Majo, jo i el retor,els 7 en la cuina, de peu, resant el padre nuestro i companyia en italià, a mi personalment la situació hem feia moooooooolta risa i va ser difícil aguantar-me. Després, amb ixa cosa que porta l'aigua bendita, ens va estufar totes les habitacions, quan va estufar la cuina a Majo la va duxar, i l'ordenador de Martina un poc també.

Per a que vegeu lo menut que és el món, el retor va resultar ser el que casarà a Moretti, el jugador del València. Finalment el retor se'n va anar, i rarament no va acceptar la llimosna que li donava la mare de Martina, 2€.

http://www.flickr.com/photos/23836019@N05/

TOT CONTINUA BE PER ROMA

Abans que res dir-li a Albert que he canviat de nou el tamany de la lletra, no siga cas que pergues la vista per la meva culpa i t'hagen de posar ulleres de cul de got.

Fa uns dies que no escric en el blog, és cert, però es que TOT HEM PASSA AMI...!!! però mira, d'aquesta manera sempre tinc algo que contar.

El meu mal d'ull, com diu Julian, no va acabar amb la dent trencada no, sinó que fa quasi una setmana que estic sense ordenador, més bé sense poder fer res amb ell, perque l'odinador si que l'he tingut però sols podia entrar al skype i al messenger. Vamos que un PUTO VIRUS me'l va bloquejar practicament per complet, i l'única solució era formatejar-lo i començar de nou.

Però com tot en la vida, tot és qüestió de sort i de tenir paciència, per què en el moment menys esperat apareix algo o algú que et fa vore la llum i eixir del clot. Sort la meua que un amic de Sara, una companya de pis me'l podia formatetjar, i ahir Gian Carlo (que no se si s'escriu així) va tenir l'amabilitat de fer-me el favor. Ja li he dit que mentre jo estiga en Roma la birra la te pagà. En un principi me l'havia de formatejar Pepe, però té examen el dia 12 i fins aleshores hem sabia mal molestar-lo, però clar, hem corria presa, i va apareixer Gian Carlo, i el matex dia de nit també va donar senyals de vida Pepe. Si és que, com tot en la vida, o no tens res o ho tens tot.

A tot això, la meva dent continua igual, i a este pas crec que ja m'espere a anar a Espanya que vaig en Abril i arreglar-me-la allí, per què després de tot este temps ja he aprés a possar la llengua sobre la part de la dent trencada per a no notar el fred alhora de beure, vamos que ella (la dent) i jo hem arribat a un acord de convivència i cada dia hem resulta menys molesta la seva presència.

Fa dos divendres vaig viure la meva primera festa erasmus, m'ho vaig passar molt bé i vaig riure molt per què la majoria dels erasmus espanyols son andalusos i xarrar amb ells es una risa contínua, però que voleu que vos diga, com una nit d'orquestra de falles amb la Pato o amb qualsevol altra no hi ha res.

Ixe cap de setmana va estar Javi (el ragazzo de Majo) en Roma, i el diumenge de mati anarem a fer un tour per la ciutat, no massa llarg però agradable per què a més ixe dia fea un solet de primavera que recordava a les falles, soles faltava la mascleta com va dir Javi. Després per a carregar les piles anarem a dinar al McDonalds: una hamburguesa amb patates i cola acompanyada del seu cafenet i el respectiu dolceto.

El dilluns següent Roberta, l'ama del pis, va fer una festeta en casa per què dimecres se n'anava a Dublin. Com vos podeu imaginar, el pis era ple de gent, d'espanyols i italians, 20 i pico persones, i Roberta va tenir la valentia de fer sopar per a tots, i un poal de sangria que estava pa cagar-te de forta, jo no se si era sangria o era un poal de coñac amb dos gotes de vi i fruta talla.

La resta de la setmana ha funcionat prou bé, amb normalitat però acompanyada d'un oratge poc amic nostre, vamos que ha plogut, massa per al meu gust però el mes de Març és el que té, igual amaneix amb un sol que bada les pedres, que igual ploure com mai, i au!

El dimecres vaig tenir la meva segona reunió amb el tutor. Quan vaig arribar ja no s'enrecordava de que era el que jo havia de fer, així que li vaig haver de refrescar la memòria. La veritat és que l'home és molt agradable, molt majo, i es porta molt bé per què de moment no m'agobia, va donant-me faeneta i hem diu que quan la tinga feta que l'avise.

Després de la xarla amb el profe vaig asistir a una presentació de Martina a la Facolta degli Comunicazione della Sapienzza. Feia una exposició d'un viatge que feren a Brasil per fer un treball de recerca, viatge de 2 mesos pagat per la facultat, saps o que!!!? aixina també recerque jo lo que fasa falta. A banda les bromes, l'exposició va resultar molt interesant, no penseu que per que fora en italia non capii niente, non è vero si que vaig capir qualcosa, sols que per al meu gust els profes van parlar massa rato i per al gust de Martina també.

Açò va per a Juli: el projecte és de medi ambient, una implantació d'una planta de depuració.

Pos eso, la resta de cosetes que han anat passant les conte en la següent entrada, per a que aixina no parega tan llarg. jejejjeje!!!!

I SEGUIM PER ROMA

El que més puc destacar d'aquest darrers dies és que he trobat tutor i projecte, que no és poc. No puc dir que ha estat difícil la busqueda, però tampoc diré que ha estat fácil. Després de perdre tot un matí en busca del seu despatx tinc tanta sort que l'home no estava ixe dia, aleshores havia de tornar el matí següent, un altre viatget acap allà. I pensareu, pos pa que no quedes abans amb ell? pos sencillament per què no respòn els correus, per tant no tenia més "collons" que anar a l'aventura. Per fí el matí següent el vaig localitzar, després d'eperar-lo més d'una horeta.

Bé, jo no l'havia vist mai a aquest home, ni ell a mi tampoc clar, i amb el meu estupendo italià de fa una setmana enrrere, hem vaig dirigir al professor Calenda. No cregueu que és fácil parlar amb algú quan no coneixes el seu idioma ni ell el teu, però el meu italià no deuria ser tan patètic quan a la fí arribarem a un acord i m'oferí un projecte que sembla interesant i que m'agrada, la qual cosa és prou important.

Aquest últims dies no han passat coses massa interesants. Majo ha estat a Espanya fins el dimarts passat, i com podeu imaginar la meva socialització no ha anat més enllà que de la gent del pis, i no és que no vulga relacionar-me amb altra gent ni freqüentar festes erasmus, sinó que la situació de moment no ha acompanyat. Aquí ara la gent està d'examens, i el curs comença la setmana que ve, així que espere que a partir de la setmana que ve ens socialitzem amb gent erasmus. Damunt, esperava que Martina m'acompanyarà a llocs de festa, per què ella és festereta un rato, però el novio ha estat ingresat a l'hospital i no ha pogut ser.

Poques voltes he ixit, i pa poques voltes que he ixit l'altre dia vaig tenir un accident. Com era d'esperar algo m'havia de passar, i ja estava tardant. Pos això, que ja he visitat els hospitals romans, i són una CACA. L'altra nit anarem a prendre una cerveceta, i vaig tenir la mala pata que mentre bevia una xica hem va pegar una colzà, i pataclash! la dent trencà, la de davant, menos mal que no és massa gran el tros que m'he trencat i casi no és nota, per què fins el dilluns no vaig al dentista, això si, després de recorrer uns quants centres per vore si me'l podien arreglar sense anar al dentista, vamos sense pagar, però res. Martina ho ha intentat però no ha pogut ser.

Com ja he dit, no hem disfrutat massa de la festa romana encara, però vos assegure que tampoc m'he avorrit massa, és difícil avorrir-se, i menys ara que ja tinc faeneta del projecte.

Fins prompte!!!

http://www.flickr.com/photos/23836019@N05/

COSES QUE CARACTERITZEN ROMA

Coses que destacar de Roma, o coses en les que m'he fixat o que m'han cridat l'atenció des de que soc ací.

Deixant a banda la gran cantitat de monuments històrics que caracteritzen aquesta ciutat, hi han altres coses que m'agradaria comentar d'ella:

1) sempre havia sentit que per Roma el tránsit és de locos, però jo no sabria dir qui està més loco, si el que condueix un bus, un cotxe, una moto...o el peato. En Roma els peatons no miren pèl, o siga, que igual tenen que hi haja un pas de peatons que no, igual tenen que l'avalanxa de cotxes estiga aprop seu que no, igual tenen que el carrer siga ample que no, igual tenen que siga peatonal que no... ells circulen per on els rota, creuen el carrer per on els rota i quan els rota, sinó és peatol és igual, el peato circula pel mig del carrer com sinó existiren les máquines (com dien ací als cotxes), o siga que he arribat a la conclusió que el peato pot estar més grillat que el conductor.

2) els támvies en Roma són els de la primera guerra mundial, "lo menos", són allò més modern en quan a trámvies, pugues trobar-te en alguna ciutat, de veres. Es veu en la foto, encara que no esta massa nítida.

3) la majoria de cotxes que circulen per Roma són xicoteeeeeeeeeeeeeeets, són molt xicotets. Els cotxes que més abunden en Roma són de l'estil del cinquecento, citroen C2 i C3, opel corsa, Fiat punto...mira si hi han cotxes xicotets que fins i tot existeix en citroen C1 que jo en Espanya ni l'he vist, i supose que és normal, per què amb la cantitat de cotxes que circulen per Roma, com pa comprar-te'n un gran, a saber on collons l'aparques.

4) en les tendes dels xinos de Roma, que ací no són xinos sinó Pakistanis, no trobaràs les coses més barates, com passa en Espanya, el que allí trobaràs serà al matex preu que en qualsevol altre lloc o inclús més car. Vaja MERDA!!!

Bò, pos aquestes són les coses que volia comentar.

Ciao i fins un altra!!! Besets

S'APROPA L'AIGUA D'ESPANYA

Hui Roma s'ha despertat seria, s'ha mig desvetllat, per que ha "amanegut" grisa, quasi negra, vamos que el cel estava encapotat, i això que anit el Real Madrid va pedre contra La Roma despés d'obrir el marcador amb gol dels de Madrid.

Bé, sembla que el mal temps que acompanya a l'altra part de la costa mediterrania cada vegada el tenim més prop, amb el solet tan bò que feia estos dies.

El diumenge de nit anarem amb dues xiques del pis (Martina i Sara) i uns amics de Martina a un local on feien un concert en directe. El concert, molt roïn, durarem dues cançons, però el local era maravillos, d'aquestos llocs que et conviden a romandre tota la nit, amb una terrassa inmensa, que per l'estiu deu ser encantadora, i en local per dins tenia una decoració especial. La música del concert no acompanyava, però sort que va començar tart, i fins aleshores estiguerem tota l'estona menjant cosetes que hi havien per damunt la barra (formatge, ensalà, gallonete, papes, pernil,...) i un platet de pasta, acompanyat per una cerveceta, tutti per 3€, la Majo i jo estavem filipant, no enteniem massa el sistema, però com que Martina dia que menjarem, pos nosaltres menjavem. Després, de camí a buscar un pub, ens toparem en un Bingo, i com no vam entrar, vam jugar 1€ i com que la fortuna no ens acompanyà abandonarem el Bingo, tan calenteta que estava jo allí sentà!!! per que pel carrer fea un freeeeeeeeeeeeeeeeeeeeedo! Continuarem la busqueda del pub, però com que la majoria de la gentola volia tornar a casa, vam tornar tots a casa, vamos que la nit va ser curta.

Ahir de matí la Majo i jo ens decidirem a fer una costreta. Tot va començar de categoria, la carn i l'all ben sofregidet, un àroma que pareixia que estiguerem en casa, mentre la mama fa el dinar. Arribaria el moment de posar el colorante alimenticio (morita per als de Pego), i ací arribava el gran moment: vam vore, que en el lloc de les espècies hi havia una bolseta amb una pols de color tarongeta, i les dos vam pensar, pos aço es el colorante, i Aurora amb la cullera en mà, ho va introduir en el caldo i inmediatament se'm va ocorrer provar el caldet, ayyyyyyyyyyyyyy mare meua! això picava més que l'Òstia. Tirarem tot el caldo a la pila, i repassarem tots els ingredients amb aigua, i de nou tot dins del perol. Com podeu imaginar-vos, allò havia perdut tota l'essència, però no anavem a deixar que la maleida bossa amb pols rogeta, o taronja, ens tirara per terra l'ilusió de la costreta, així que vam continuar fent-la. Finalment no va quedar tant mal, sols que l'arròs estava blanc i picava encara una mica, i com no, havia perdut tot el gustet del primer caldo. QUE DOS!!!

A la pròxima ixirà millor.

De tarda anarem amb Rachela, una chica del pis, de Suècia, que també és erasmus a la Piazza Navona. Una llástima que estiga plena d'"andàmits", però no obstant això, es preciosa. Passejarem per els carrers del voltant fins que l'humetat del terra ens arribava a la gola, aleshores decidirem anar al Campo di Fiore a prendre un gelato, MECAGÜEN LA MARE QUE VA QUIN GELATO MÉS BÒ, i jo havia sentit parlar dels gelats italians, però pensava que com l'stracciatella de la Jijonenca de Pego no podia hi hauré res més bò, però no, açò ho supera, i tant que ho supera, com a mínim 100 voltes més bò, es que no hi han paraules per descriureu, i adamunt per 2€ et posen una cantitat de gelat inhumana.

Hui no ha sigut un dia mab molta fortuna. He anat a fer-me el carnet d'estudiant erasmus i resulta que sols obrin de vesprà, l'únic lloc que només obrin de vesprà, també he anat a entregar un paper que hem faltava i la xica hui no estava, o siga que després de la meva fortuna, del matí tan profitós que he tingut, he dicidit agafar el bus, i cap a casa. He arribat al Colosseo i he baixat allí per agafar un altre bus que hem duia a casa, i com que hui estavà tan afortunada, el bus que jo buscava no estava segura que hem dixara a casa, per tant he agafat el metro, que segur que hem dixava on volia. Menos mal que vore el Collosseo de nou m'ha alegrat un poc el matí.

Fins aquí per hui. Beseeeeeeeeets a tutti!

http://www.flickr.com/photos/23836019@N05/

En aquest enllaç podreu vore fotos. Espere!

LA PRIMERA SETMANA

Ja soc de nou ací, torne a escriure, per els pocs, o molts o alguns que visiten el meu blog. En que el visite una sola persona ja soc feliç, i això ja s'ha complit per què he rebut 4 comentaris i m'alegra molt.

Bò, com ja vos he contat a molts, aquesta primera setmana ha estat un poc intensa, intensa per què la Majo i jo hem hagut d'arreglar molts papers, papers i més papers, per què no és poca la burocràcia que et demanen fer, i en Roma no és poca la distància que hi ha d'uns edificis als altres. Possiblement la queixa ve, per què estem mal acostumbrats, per què el Valencia tot es troba en la mateixa universitat, tot allí en el poli, i arribes ací i tot et parex lluny, però va benne. Pos eso, aquests dies hem fet els músculs de les cames molt durs, ni caminant tot el dia per Pego, carrer amunt carrer avall els fas tan forts. Aquestes camonates ens feien arribar a casa més rebentaes que rebentaes, i el dia següent més, però bé, ara ja ho tenim quasi tot aclarit, falten uns quans detalls, però poca cosa.

A part de camianr molt, hem tingut temps per visitar alguna coseta. Per casualitat, l'altre dia, caminant caminant, ens vam trobar amb el coliseo, però no el vam visitar per dins, no obstant vore'l de fora ja és espectacular, i això que io non sonno una enamorata dil arte, però clar, per a qualsevol persona, Roma resulta fantàstica, qualsevol racó, qualsevol carrer, qualsevol plaça guarda un encant particular, peculiar i especial.

Ahir, a profitant que era dissabte, ens vam alçar a l'hora que ens va passar per la "....". Després d'una dutxa calenteta i d'un bon desdejuni, partirem a visitar la Piazza di Spagna, la Fontana di Trevi, la via del Corso, la Via di Condoti, la Piazza dil Popolo,....i tots els carrers que envolten està zona tan preciosa. Vam dinar per allí (en un McDonals) i ens ferem un cafenet i una magdalena rellena de xocolate que estava pa llevar-te el sobrero, també del McDonals.

Després de passejar un ratet, ens sentarem en la escalinata de la Piazza di Spagna, com si estiguessem en la peli "Vacaciones en Roma", tot un plaer, mentre el solet ens alimentava tot el cos, amb una intensitat molt tènue. Allò estava minaet de gent, gent que pujava, que baixava, que anava i que venia, un trànsit "incesante", però la Majo i jo ens divertiem o millor ens entrenteniem sols de veure la gent caminar.

Després d'aquest mític moment ferem marxa per tornar a casa i buscar una tenda prop del barri on poder comprar llençols i toalles, però no tinguerem èxit, així que, després de no insistir massa per què feia un fred que tallava la pell, vam tornar a casa. Haviem quedat d'eixir amb la gent del pis, però la temperatura no acompanyava i ens quedarem a vore una peli italiana "Le fatte ignoranti" que jo no vaig acabar per què la son va poder amb mi.

Hui de matí he anat a fer una volteta per el barri, per comprar llansuelos i toalles, mentre la Majo netejava els waters, i hui si que he tingut èxit, me n'he tornat molt contenta cap a casa. Aquesta nit si que ixirem amb la gent del pis, que ja ens diuen que som uns erasmus pensionistes per què encara no hem ixit, però es que esta setmana estem rebentaes.

Encara no se penjar fotos en el blog, pero amprendré, tot al seu temps.

Fins prompte, i records i beseeeets per tutti visitante dil mio blog!

http://www.flickr.com/photos/23836019@N05/sets/72157603935194409/

L'ARRIBADA A ROMA

Per fi m'he dicidit a escriure en el blog, i possiblement per què he tingut un poc de vergonya quan he vist que Laura havia escrit abans que jo.

Abans de contar res de Roma, vull anyadir com inici d'aquest diari personal, que el cap de setmana abans de marxar a Roma va ser verdaderament intens.

Tot va començar el divendres després d'entrenar, l'equip senior i el junior, els respectius entrenadors, les companyes de pis de Valencia, ma mare, Maite, Santi, Cristina i La Fu (MªJose), anarem de sopaeta de despedida al bar de Rosi (L'empedrat). Per a que contar res, el sopar va anar de maravilla, molta alegria, molta burrera i molta gana de pasar-ho be, els que allí hi erem ja sabem com va anar la ni de "requetebé", per a mi va ser una nit molt especial, i compartida amb una gent molt especial.

Quan vaig arribar al bar mhavien fet una "pancarta" que acupava tota la paret del saló de la Rosi, a mesura que avançava la nit, la burrera i el caxondeo anava aumentant, fins el punt que confundiren la despedida en una despedida de soltera, igual es pensen que estic de viatge de noces a Roma en lloc d'estar d'Erasmus. Podria escriure moltes coses del que va passar aquella nit, però podria no parar d'escriure, així que ací vaig a deixar-ho.

MOLTES GRÁCIES A TOTS I A TOTES PER COMPARTIR EL SOPARET AMB MI I PER EL GRAN COMIAT QUE HEM VAREU PREPARAR!

Després arribaria el dissabte, que no va ser menys intens que el divendres. Després d'acompanyar a Elena a Gandia, a les 11 del mati, quan m'havia gitat a les 5:30, vaig arribar a Pego i vaig anar directament a comprar per fer una paelleta amb les amiguetes i amiguets, i amb la family. Mala sort per què el dia va eixir un poc lleig, i haguerem de dinar dins de casa, però no va ser motiu per no disfrutar de la companyia dels meus. Després del dinaret i del dolcet arribaren les sorpreses, un pijama de regal amb neceser, i un video en el que s'havien recopilat moments per recordar, melancòlic i emotiu, però a la volta divertit.

Mes tardet, però no massa, vaig anar a jugar al basquet, contra el Dénia, perguerem. També hem va alegrar molt que acudiren al pabello a vorem jugar. Després del partit ens esperava la piñata, una altra gran nit. De la pinyata podria contar també moltes coses, però hem farien mal els dits d'escriure, sols dir que m'encanta aquesta nit per què està plena de festa i d'un encant especial, es difícil d'explicar sinó has tingut rl plaer de sentir-la mai.

El diumenge, com podreu comprendre, estava feta MERDA! i sobretot per què no va començar tot divendres, sinó dimecres. Dimecres de vesprà vaig anar cap a Valencia, per què tenia soparet amb els de classe, però vaja soparet més soso per què després ningú s'animà a ixir, ni les amfitriones (Majo i Giovi), menos mal que Saül, Nando, Botella i Fran, s'animaren a anar un ratet al karaoke, per què sinó.....en el karaoke estavem practicament asoles, però ens riguerem un ratet que és lo important.

Dijous de matí vaig carregar el cotxe de trastos del pis de Valencia i cap a Pego. L'habitació es va quedar moooooooooolt buida, i blanca, i trista, i solitaria,i.....molta peneta, però bé, tot siga per una nova etapa molt enrequidora. En arribar a Pego, a les 3 de la vespra o més tart, vaig descarregar cotxe i després d'una vespraeta intensa vaig anar a sopar amb el meu germà, la cuñaeta (Bea) i la nebodeta (Enma) a casa la meua prima (Romu) i Javieret, un sopar molt bò.

"Bò pos" com dirien en Pego, açò es tot el que va passar més o menys, entre altres coses, abans de pujar a l'avió.

EL DIA!!!

Arriba el dia de la partida, 12 de Febrer de 2008. L'avió ixia a la 1:10, i havia quedat amb la Majo a les 11 a l'aeroport, però de mati encara vaig anar al banc a firmar un últim paper a les 8 del maté. Tot son papers i papers. A l'aeroport vaig arribar un poquet tart, i la Majo ja estava desespera "se temia lo peor". Tot en l'aeroport va anar molt bé, sobretot per què no hem van dir res del sobrepes. Quan va arribar el moment d'embarcar, com era d'esperar, vaig plorar una miqueta amb els meus pares, però va ser ma mare que va començar, i això que feia una setmana que deia que no anava a plorar, és inevitable.

El viatge amb l'avió de categoria, molt puntual i molt tranquil, el calvari o l'aventura arribaria en tocar terra italiana. Allà que anavem la Majo i jo, una vegada baixem de l'avió molt decidides, com si ho coneguerem de tota la vida, i més carregades que un burro, ens dirigirem a agafar el tren, i quan arribem a la taquilla pensem, i quin tren és? per què ens haviem entés mal amb la Roberta (l'amà del pis), i pensavem que quan baixavem de l'avió hi havia un tram (tranvia) que ens duia a casa, però no, primer haviem d'agafar un tren fins a Termini, i de Termini agafar el tram fins al pis, i nosaltres, com que al baixar de l'avió no vegerem cap tram, agafarem un tren però no fins a Termini, sinó fins a San Giovanni, i per què? per què som aixina de xules. La qüestió és, que en arribar a San Giovani no sabiem que més fer, "para más inri" la Roberta no contestava al teléfon i "pa colmo" ninguna de les dos duia l'adreça del pis anota en cap lloc (que dos!!!), menos mal que Maite estava davant de l'ordenador i amb un sms ens digué quin era el carrer. Al final Roberta va donar senyals de vida, però la Majo i Aurora ja duien quasi 4 hores pegant voltes per Roma totes carregaes, tantes hores que se'ns va fer de nit, o siga, que al final decidirem agafar un taxi, per què el bus anava super ple, i era un poc difícil pujar amb tant de trasto al darrere.

Per fí arribarem al pis, menos mal que Roberta parla espanyol i el primer dia ens parla en espanyol, per què després de tot el dia, si ens arriba a parlar en italia i no capito la mitat de les coses, ME MUERO!

En arribar ens ensenyà el pis, deixarem (reballarem) l'equipatge en l'habitació i anarem a visitar el barri un poquet, les coses més principals. Sort que Roberta eixa nit ens va fer sopar de benvinguda, per què sinó igual ni haguerem sopat, un gotet de llet i au.

La primera nit Majo no va dormir massa bé, per què el soroll dels cotxes i tranvia no acompanyaven, i el cotxó tampoc massa. Jo vaig caure morta, tant que no vaig sentir res.

I ací acabe, un altre dia més.

http://www.flickr.com/photos/23836019@N05/sets/72157603925050916/