Per fi m'he dicidit a escriure en el blog, i possiblement per què he tingut un poc de vergonya quan he vist que Laura havia escrit abans que jo.
Abans de contar res de Roma, vull anyadir com inici d'aquest diari personal, que el cap de setmana abans de marxar a Roma va ser verdaderament intens.
Tot va començar el divendres després d'entrenar, l'equip senior i el junior, els respectius entrenadors, les companyes de pis de Valencia, ma mare, Maite, Santi, Cristina i La Fu (MªJose), anarem de sopaeta de despedida al bar de Rosi (L'empedrat). Per a que contar res, el sopar va anar de maravilla, molta alegria, molta burrera i molta gana de pasar-ho be, els que allí hi erem ja sabem com va anar la ni de "requetebé", per a mi va ser una nit molt especial, i compartida amb una gent molt especial.
Quan vaig arribar al bar mhavien fet una "pancarta" que acupava tota la paret del saló de la Rosi, a mesura que avançava la nit, la burrera i el caxondeo anava aumentant, fins el punt que confundiren la despedida en una despedida de soltera, igual es pensen que estic de viatge de noces a Roma en lloc d'estar d'Erasmus. Podria escriure moltes coses del que va passar aquella nit, però podria no parar d'escriure, així que ací vaig a deixar-ho.
MOLTES GRÁCIES A TOTS I A TOTES PER COMPARTIR EL SOPARET AMB MI I PER EL GRAN COMIAT QUE HEM VAREU PREPARAR!
Després arribaria el dissabte, que no va ser menys intens que el divendres. Després d'acompanyar a Elena a Gandia, a les 11 del mati, quan m'havia gitat a les 5:30, vaig arribar a Pego i vaig anar directament a comprar per fer una paelleta amb les amiguetes i amiguets, i amb la family. Mala sort per què el dia va eixir un poc lleig, i haguerem de dinar dins de casa, però no va ser motiu per no disfrutar de la companyia dels meus. Després del dinaret i del dolcet arribaren les sorpreses, un pijama de regal amb neceser, i un video en el que s'havien recopilat moments per recordar, melancòlic i emotiu, però a la volta divertit.
Mes tardet, però no massa, vaig anar a jugar al basquet, contra el Dénia, perguerem. També hem va alegrar molt que acudiren al pabello a vorem jugar. Després del partit ens esperava la piñata, una altra gran nit. De la pinyata podria contar també moltes coses, però hem farien mal els dits d'escriure, sols dir que m'encanta aquesta nit per què està plena de festa i d'un encant especial, es difícil d'explicar sinó has tingut rl plaer de sentir-la mai.
El diumenge, com podreu comprendre, estava feta MERDA! i sobretot per què no va començar tot divendres, sinó dimecres. Dimecres de vesprà vaig anar cap a Valencia, per què tenia soparet amb els de classe, però vaja soparet més soso per què després ningú s'animà a ixir, ni les amfitriones (Majo i Giovi), menos mal que Saül, Nando, Botella i Fran, s'animaren a anar un ratet al karaoke, per què sinó.....en el karaoke estavem practicament asoles, però ens riguerem un ratet que és lo important.
Dijous de matí vaig carregar el cotxe de trastos del pis de Valencia i cap a Pego. L'habitació es va quedar moooooooooolt buida, i blanca, i trista, i solitaria,i.....molta peneta, però bé, tot siga per una nova etapa molt enrequidora. En arribar a Pego, a les 3 de la vespra o més tart, vaig descarregar cotxe i després d'una vespraeta intensa vaig anar a sopar amb el meu germà, la cuñaeta (Bea) i la nebodeta (Enma) a casa la meua prima (Romu) i Javieret, un sopar molt bò.
"Bò pos" com dirien en Pego, açò es tot el que va passar més o menys, entre altres coses, abans de pujar a l'avió.
EL DIA!!!
Arriba el dia de la partida, 12 de Febrer de 2008. L'avió ixia a la 1:10, i havia quedat amb la Majo a les 11 a l'aeroport, però de mati encara vaig anar al banc a firmar un últim paper a les 8 del maté. Tot son papers i papers. A l'aeroport vaig arribar un poquet tart, i la Majo ja estava desespera "se temia lo peor". Tot en l'aeroport va anar molt bé, sobretot per què no hem van dir res del sobrepes. Quan va arribar el moment d'embarcar, com era d'esperar, vaig plorar una miqueta amb els meus pares, però va ser ma mare que va començar, i això que feia una setmana que deia que no anava a plorar, és inevitable.
El viatge amb l'avió de categoria, molt puntual i molt tranquil, el calvari o l'aventura arribaria en tocar terra italiana. Allà que anavem la Majo i jo, una vegada baixem de l'avió molt decidides, com si ho coneguerem de tota la vida, i més carregades que un burro, ens dirigirem a agafar el tren, i quan arribem a la taquilla pensem, i quin tren és? per què ens haviem entés mal amb la Roberta (l'amà del pis), i pensavem que quan baixavem de l'avió hi havia un tram (tranvia) que ens duia a casa, però no, primer haviem d'agafar un tren fins a Termini, i de Termini agafar el tram fins al pis, i nosaltres, com que al baixar de l'avió no vegerem cap tram, agafarem un tren però no fins a Termini, sinó fins a San Giovanni, i per què? per què som aixina de xules. La qüestió és, que en arribar a San Giovani no sabiem que més fer, "para más inri" la Roberta no contestava al teléfon i "pa colmo" ninguna de les dos duia l'adreça del pis anota en cap lloc (que dos!!!), menos mal que Maite estava davant de l'ordenador i amb un sms ens digué quin era el carrer. Al final Roberta va donar senyals de vida, però la Majo i Aurora ja duien quasi 4 hores pegant voltes per Roma totes carregaes, tantes hores que se'ns va fer de nit, o siga, que al final decidirem agafar un taxi, per què el bus anava super ple, i era un poc difícil pujar amb tant de trasto al darrere.
Per fí arribarem al pis, menos mal que Roberta parla espanyol i el primer dia ens parla en espanyol, per què després de tot el dia, si ens arriba a parlar en italia i no capito la mitat de les coses, ME MUERO!
En arribar ens ensenyà el pis, deixarem (reballarem) l'equipatge en l'habitació i anarem a visitar el barri un poquet, les coses més principals. Sort que Roberta eixa nit ens va fer sopar de benvinguda, per què sinó igual ni haguerem sopat, un gotet de llet i au.
La primera nit Majo no va dormir massa bé, per què el soroll dels cotxes i tranvia no acompanyaven, i el cotxó tampoc massa. Jo vaig caure morta, tant que no vaig sentir res.
I ací acabe, un altre dia més.
http://www.flickr.com/photos/23836019@N05/sets/72157603925050916/
Abans de contar res de Roma, vull anyadir com inici d'aquest diari personal, que el cap de setmana abans de marxar a Roma va ser verdaderament intens.
Tot va començar el divendres després d'entrenar, l'equip senior i el junior, els respectius entrenadors, les companyes de pis de Valencia, ma mare, Maite, Santi, Cristina i La Fu (MªJose), anarem de sopaeta de despedida al bar de Rosi (L'empedrat). Per a que contar res, el sopar va anar de maravilla, molta alegria, molta burrera i molta gana de pasar-ho be, els que allí hi erem ja sabem com va anar la ni de "requetebé", per a mi va ser una nit molt especial, i compartida amb una gent molt especial.
Quan vaig arribar al bar mhavien fet una "pancarta" que acupava tota la paret del saló de la Rosi, a mesura que avançava la nit, la burrera i el caxondeo anava aumentant, fins el punt que confundiren la despedida en una despedida de soltera, igual es pensen que estic de viatge de noces a Roma en lloc d'estar d'Erasmus. Podria escriure moltes coses del que va passar aquella nit, però podria no parar d'escriure, així que ací vaig a deixar-ho.
MOLTES GRÁCIES A TOTS I A TOTES PER COMPARTIR EL SOPARET AMB MI I PER EL GRAN COMIAT QUE HEM VAREU PREPARAR!
Després arribaria el dissabte, que no va ser menys intens que el divendres. Després d'acompanyar a Elena a Gandia, a les 11 del mati, quan m'havia gitat a les 5:30, vaig arribar a Pego i vaig anar directament a comprar per fer una paelleta amb les amiguetes i amiguets, i amb la family. Mala sort per què el dia va eixir un poc lleig, i haguerem de dinar dins de casa, però no va ser motiu per no disfrutar de la companyia dels meus. Després del dinaret i del dolcet arribaren les sorpreses, un pijama de regal amb neceser, i un video en el que s'havien recopilat moments per recordar, melancòlic i emotiu, però a la volta divertit.
Mes tardet, però no massa, vaig anar a jugar al basquet, contra el Dénia, perguerem. També hem va alegrar molt que acudiren al pabello a vorem jugar. Després del partit ens esperava la piñata, una altra gran nit. De la pinyata podria contar també moltes coses, però hem farien mal els dits d'escriure, sols dir que m'encanta aquesta nit per què està plena de festa i d'un encant especial, es difícil d'explicar sinó has tingut rl plaer de sentir-la mai.
El diumenge, com podreu comprendre, estava feta MERDA! i sobretot per què no va començar tot divendres, sinó dimecres. Dimecres de vesprà vaig anar cap a Valencia, per què tenia soparet amb els de classe, però vaja soparet més soso per què després ningú s'animà a ixir, ni les amfitriones (Majo i Giovi), menos mal que Saül, Nando, Botella i Fran, s'animaren a anar un ratet al karaoke, per què sinó.....en el karaoke estavem practicament asoles, però ens riguerem un ratet que és lo important.
Dijous de matí vaig carregar el cotxe de trastos del pis de Valencia i cap a Pego. L'habitació es va quedar moooooooooolt buida, i blanca, i trista, i solitaria,i.....molta peneta, però bé, tot siga per una nova etapa molt enrequidora. En arribar a Pego, a les 3 de la vespra o més tart, vaig descarregar cotxe i després d'una vespraeta intensa vaig anar a sopar amb el meu germà, la cuñaeta (Bea) i la nebodeta (Enma) a casa la meua prima (Romu) i Javieret, un sopar molt bò.
"Bò pos" com dirien en Pego, açò es tot el que va passar més o menys, entre altres coses, abans de pujar a l'avió.
EL DIA!!!
Arriba el dia de la partida, 12 de Febrer de 2008. L'avió ixia a la 1:10, i havia quedat amb la Majo a les 11 a l'aeroport, però de mati encara vaig anar al banc a firmar un últim paper a les 8 del maté. Tot son papers i papers. A l'aeroport vaig arribar un poquet tart, i la Majo ja estava desespera "se temia lo peor". Tot en l'aeroport va anar molt bé, sobretot per què no hem van dir res del sobrepes. Quan va arribar el moment d'embarcar, com era d'esperar, vaig plorar una miqueta amb els meus pares, però va ser ma mare que va començar, i això que feia una setmana que deia que no anava a plorar, és inevitable.
El viatge amb l'avió de categoria, molt puntual i molt tranquil, el calvari o l'aventura arribaria en tocar terra italiana. Allà que anavem la Majo i jo, una vegada baixem de l'avió molt decidides, com si ho coneguerem de tota la vida, i més carregades que un burro, ens dirigirem a agafar el tren, i quan arribem a la taquilla pensem, i quin tren és? per què ens haviem entés mal amb la Roberta (l'amà del pis), i pensavem que quan baixavem de l'avió hi havia un tram (tranvia) que ens duia a casa, però no, primer haviem d'agafar un tren fins a Termini, i de Termini agafar el tram fins al pis, i nosaltres, com que al baixar de l'avió no vegerem cap tram, agafarem un tren però no fins a Termini, sinó fins a San Giovanni, i per què? per què som aixina de xules. La qüestió és, que en arribar a San Giovani no sabiem que més fer, "para más inri" la Roberta no contestava al teléfon i "pa colmo" ninguna de les dos duia l'adreça del pis anota en cap lloc (que dos!!!), menos mal que Maite estava davant de l'ordenador i amb un sms ens digué quin era el carrer. Al final Roberta va donar senyals de vida, però la Majo i Aurora ja duien quasi 4 hores pegant voltes per Roma totes carregaes, tantes hores que se'ns va fer de nit, o siga, que al final decidirem agafar un taxi, per què el bus anava super ple, i era un poc difícil pujar amb tant de trasto al darrere.
Per fí arribarem al pis, menos mal que Roberta parla espanyol i el primer dia ens parla en espanyol, per què després de tot el dia, si ens arriba a parlar en italia i no capito la mitat de les coses, ME MUERO!
En arribar ens ensenyà el pis, deixarem (reballarem) l'equipatge en l'habitació i anarem a visitar el barri un poquet, les coses més principals. Sort que Roberta eixa nit ens va fer sopar de benvinguda, per què sinó igual ni haguerem sopat, un gotet de llet i au.
La primera nit Majo no va dormir massa bé, per què el soroll dels cotxes i tranvia no acompanyaven, i el cotxó tampoc massa. Jo vaig caure morta, tant que no vaig sentir res.
I ací acabe, un altre dia més.
http://www.flickr.com/photos/23836019@N05/sets/72157603925050916/
1 comentario:
Ciao amore!
Io anche desidero escrivere nel blog de la mia ragazza chi questo molto lontano dal mio cuore,penso molto in voi, voglia che tutto il va bene.Manco a voi.BACI.Ti amo.(Oleiiiiiiii el mio italianoooo) Je,je, espere carinyo que aquesta siga una wonderful experiència i que disfgrutes no sols de fer el projecte fi de carrera sino tambè d’una de les ciutats més boniques del món.T’ESTIMEEEE
Publicar un comentario