Ja soc tiaaaaaaaaaaaaaa!!!! la perla dolça de Enma ja ha nascut, bè, ja fa dues setmanes que ha nascut però no havia tingut el temps per a escriure-ho. Com podreu imaginar és bellisima (com dirien els italians), encara que, que vaig a dir jo que soc sa tia, pos això, que és tan guapa o més del que s'esperava i que demà per fi la vore, en carne i hueso.
El temps passa, i passa molt de pressa, i te n'adones quan arriba l'hora de tornar a casa, te n'adones que han passat dos mesos com si hagueren passat dos dies, te n'adones que has d'aprofitar cada minut i cada segon que et passa per davant, per què mai più tornaras a tindre'ls. No significa açò que no vulga tornar a casa, ni mucho menos, i menys ara que he de vore a la perla dolça d'Enma, però me n'adone cada dia més que no puc desaprofitar cap moment que siga aci.
Aquest ultims dies han estat intensos, he caminat com mai en la vida, tan que pense que estic preparadissima per fer el camino de Santiago, jejejej!!
*nota1: sino pose tots els accents ni dieresis,no és per què no sapia escriure, qué també és cert, però sobretot és, per qué estic escrivint amb un teclat italià i no hem dixa posar tots els accents.
Bé pos, com anava dient. Aquests dies he tingut visites espanyoles, dues setmanes intenses però meravelloses. Primer van vindre Maite i Joan la segona setmana de pasqua, i ferem molts giros per la ciutat, visitarem tot allò més caracteristic de Roma, i com no acabarem amb els peus rebentats. Sono molto contenta de la sua stanza en Roma, anche loro sono contenti da vedermi. Dos dies després, arribaren tres amics de l'universitat, Juli, Albert i Leandre, i el dia seguent arribà la visita pegolina de Mar i Clara, aixi que tots junts ferem giro per Roma, visitant again tot allò més important de la ciutat, però jo estava encantada de fer again el giro per qué mai et canses de voreu de nou, però si es cert que el dilluns estavà rebentà de tan de caminar, però a valgut la pena.
Repetisc que han sigut dos setmanes intenses però que m'han vingut molt bé. La visita de Maite i Joan m'ha fet recordar i enriquirme de l'ambient i el calor familiar, la visita dels tres mosqueters m'ha fet refrescat totes aquelles belles estonetes en el poli, i la visita pegolina m'ha aportat també el calor familiar del poble, aquell lèxic pegoli que començava a oblidar, frases i paraules tan celebres com: "olei tu mare el billet", "l'aire regolfa i l'oloreta de pixiu ix per aci", "el mecunque", "el foro està pa tombar i fer-lo nou","mai en la vida", "irò tu","tu que trobes"...i moltes més que ara no recorde però que aniré afegint a mesura que hem vinguen a la ment.
Com que no haviem caminat prou per Roma, i no haviem perdut prou hores de son, Clara, Mar i jo, vam decidir dedicar un dia a visitar Florència. Alguns pensareu que és una bona idea, però no vos pareixerà tan bona si vos dic que ens alçarem a les 5 per a agafar un tren que ixia a les 6 i que tardava 4 hores en arribar. Bé, després d'aquest llarg però entretingut viatge (jo vaig veure una peli amb l'ipod de Clara, vam pegar alguna que altra cabotà, tant que Clara el dia seguent tenia torticulis, vam riure, vam xerrar....) arribarem a Florència, alli ens esperava Albert que havia arribat el dia abans, alli ens esperava, en la cua de l'Uffizi, "sortudes" nosaltres, ja que Albert havia començat la cua a les 9 i gràcies a ell poguerem vore la colleccio de Boticelli, i després per a finalitzar el dia cultural anarem a vore "El David". Respecte a aquetes obres jo no tinc paraules, i aixo que no soc una entesa amb l'art, pero vos assegure que encara que no entengues d'art, quan et trobes davant d'aquest tipus d'obres et quedes muda, et quedes en la boca oberta, sense saber que dir, sols pots dir que és INCREIBLE i que no té NOM, no té PREU una cosa com aquestes. També vam fer un giro per la ciutat, vam vore la catedral, el ponte vechio...tot en general, i sincerament, deixant a banda el cansament, recomane visitar-la. Anote que, per a tornar a Roma agafarem un tren un poc més car però que tardava 2 hores i mitja, era inviable estar 4 hores més en el tren, pense que les 3 haguerem mort en l'intent.
Continue amb la meva mala pata italiana, ja que l'ordenador se m'ha tornat a pifiar, i pa rematar-ho del tot el boli també està en cuarentena, no me'l reconeix cap ordinador, aixi que possiblement ell també tinga un virus, espere poder recuperar algo està volta, per què sino me muero.
Bé, demà de mati torne a casa, estaré alli dos setmanes, pot ser siga massa temps i hem trenque un poc la rutina Romana, però també hem vindrà bé vore a la familia i als amics, no obstant hauré de treballar per al projecte, per què com podreu imaginar aquestes dues setmanes no he fet niente.
*nota2: penjaré fotos noves un altre dia.
*nota3: des d'ací, si voleu, feu un vol directe al blog de Julian, i continueu amb les histories romanes de la seua visita.
